Reflexions

Marxant de felicitat

2012-01-18T14:29:00.000-08:00

Aquesta és la història d'un home que estava tip de plorar. Mira al seu voltant, doncs li havien dit que la felicitat la tenia al davant.

La felicitat era una flor. La va collir, però encara la tenia a la mà, que ja havia perdut tots els pètals i colors.

La felicitat era un raig de sol. Aixecà el rostre per escalfar-se, i tot seguit un núvol el va apagar.

La felicitat era una guitarra. La va acaronar amb els dits, però se li van trencar les cordes.

Quan al capvespre tornava cap a casa, aquell bon home seguia plorant.

L'endemà, va seguir buscant la felicitat.

A la vora del camí va veure un nen que plorava. Per tranquil·litzar-lo, collí una flor i la hi donà. La fragància i de la flor els perfumà a tots dos.

Una pobra dona tremolava de fred, coberta amb els seus parracs. Ell la va portar fins el sol, i tots dos s'hi van escalfar.

Un grup de nois cantava. Ell els acompanyà amb la seva guitarra, i tots es divertiren amb aquella melodia.

En tornar a casa, de nit, el bon home somreia de debò, doncs era feliç.

El millor tresor: l'AMISTAT

2012-01-18T14:26:00.000-08:00

“Aquesta és la història d’un vailet que tenia molt mal caràcter. El seu pare li va donar un saquet de claus i li va dir que cada cop que perdés la paciència, hauria de clavar un clau darrera la porta. El primer dia, el noi va clavar 37 claus darrera la porta. Les properes setmanes, a mesura que ell aprenia a controlar el seu geni, clavava cada cop menys claus darrera de la porta. Va descobrir que era més fàcil controlar el seu geni que clavar claus darrera la porta. Va arribar el dia que va poder controlar el seu caràcter durant tot el dia. Després d’informar el seu pare, aquest li va suggerir que retirés un clau cada dia que aconseguís controlar el seu caràcter. Els dies passaren i el vailet va poder anunciar al seu pare que ja no quedaven més claus per retirar... El seu pare el prengué de la mà i el portà fins a la porta. Li digué: «has treballat molt dur, fill meu, però mira tots aquests forats a la porta. Mai més serà la mateixa. Cada cop que tu perds la paciència, deixes cicatrius exactament com les que veus aquí.»

Tu pots insultar algú i retirar el que has dit, però de la manera com li ho diguis li pots fer molt de mal, i la cicatriu romandrà per sempre. Una ofensa verbal és tan feridora com una ofensa física. Els amics són veritablement una joia rara. Et fan riure i t’animen a que tinguis èxit. T’ho deixen tot, comparteixen paraules d’elogi i sempre volen obrir-nos llurs cors.

Tenir un amic o una amiga és un gran tresor. No el malbaratis.”

El millor regal.

2011-12-15T13:13:00.000-08:00

Fa temps, un home va castigar la seva filla petita de tres anys per haver fet malbé un rotlle de paper daurat d’embolicar paquets. La família, aquella temporada, anava faltada de diners, per això el pare va explotar de fúria, quan va veure la nena atrafegada embolicant una caixa que volia posar sota l’arbre de Nadal.
Tot i els crits, el matí següent, la nena va dur el regal al seu pare i li va dir:
– "Això és per a tu, papi".
Ell es va sentir avergonyit de la seva reacció de fúria, però va tornar a explotar quan va veure que la caixa estava buida. Li torna a escridassar dient:
– "Que no ho saps que quan dónes un regal a algú se suposa que ha d'haver alguna cosa a dintre?"
La petita aixecà el cap i amb els ulls plens de llàgrimes va dir:
– "Papi, no esta buida, jo he omplert de petons la caixa. ¡Tots són per a tu, papi!".

"Una societat amb valors, una societat amb futur"

2011-03-26T14:39:00.000-07:00

Compartir perquè tothom visqui,
aquest és, Senyor, el vostre ensenyament,
el camí que ens convideu a fer,
per renovar l'esperança de la humanitat.
Senyor de la Vida
ensenyeu-nos a reconèixer
els nostres pans i els nostres peixos,
potser semblen poca cosa
però compartits amb els altres
seran llavor de solidaritat fraterna.
Obriu, Senyor, les nostres mans
perquè compartim els nostres béns,
el nostre temps i els nostres dons,
perquè fem un món més fratern.
Ensenyeu-nos a construir el vostre Regne.
Soterreu els nostres egoismes, i mesquineses,
convideu-nos a donar més que a rebre,
mostreu-nos el camí de la gratuïtat
i el del lliurament, perquè siguem forjadors
de comunió i fraternitat.
¿Què has fet pel teu germà?.
Ressona en els nostres cors,
clara i punyent, la teva paraula de vida.
Ajudeu-nos a presentar
“uns societat amb valors,
com una societat amb futur”
Ajudeu-nos a presentar
les nostres mans a punt per compartir més
per haver-nos donat més, Senyor.
Tot perquè tots visquem més.

Creiem en la vida!

2011-03-15T13:07:00.000-07:00

La vida és promesa, acollim-la

La vida és una oportunitat, aprofitem-la

La vida és misteri, descobrim-lo

La vida és un repte, afrontem-lo

La vida és un deure, acomplim-lo

La vida és un projecte, realitzem-lo

La vida és un dolor, assumim-lo

La vida és felicitat, assaborim-la

La vida és combat, acceptem-la

La vida és bellesa, admirem-la

La vida és himne, cantem-lo

La vida és presència, fruïm-ne

La vida és amor, compartim-lo

La vida és eterna, fem-la créixer

Una família i un ruc

2011-01-09T10:58:00.000-08:00

Hi havia una vegada un matrimoni amb un fill de dotze anys i un ase, que van decidir viatjar, treballar i conèixer món. Així varen marxar tots tres amb el ruc.

Al passar pel primer poble, la gent comentava:

– “Mira aquest noi malcriat; ell a sobre del ruc i els pobres pares, ja grans, portant-lo de les regnes”

Aleshores, la dona va dir al marit:

– “No permetem que la gent parli mal del nen”

El home el va baixar i se’n va pujar ell. En arribar al segon poble, la gent murmurava:

– “Mira que pocavergonya aquest tipus; deixa que la criatura i la pobre dona estirin de l’ase, mentre ell va molt còmode a sobre”.

Aleshores, van prendre la decisió de pujar-la a ella a l’ase, mentre pare i fill estiraven de les regnes. En passar pel tercer poble, la gent deia:

– “Pobre home. Segur que després de treballar tot el dia, encara ha de portar a la dona sobre el ruc. I pobre fill, quina vida li espera amb aquesta mare!”

Es varen posar d’acord i van decidir de pujar tots tres a l’ase per seguir amb el seu peregrinatge. En arribar al poble següent, van escoltar que els habitants s’exclamaven:

– “Mare de Déu, que en són de bèsties aquests tres. Tots tres a sobre del pobre animal. Li trencaran l’esquena!”

Finalment, van decidir de baixar tots tres i caminar al costat del ruc. Però en passar pel següent poble van escoltar que la gent se’n reia:

– “Mira tu aquests tres idiotes: van caminant, quan tenen un burro que podria portar-los”

Conclusió: no escoltis massa el que diu la gent, perquè facis el que facis, sempre et criticaran! De manera que tria tu mateix quina és la decisió correcta, i un cop n’estiguis convençut, no t’importi el que pugin pensar els altres.

La família del conte al final van decidir continuar el viatge, pujant una estoneta cadascú a sobre el ruc, i deixant-lo descansar també de tant en tant. I quan arribaven a un poble, ja podien dir el que volguessin, perquè ells tenien clar de què ho estaven fent bé.

Assamblea a la fusteria

2010-08-24T03:53:00.000-07:00

Expliquen que a la fusteria hi va haver una vegada una estranya assemblea. Va ser una reunió d'eines per arreglar les seves diferències. El martell va exercir la presidència, però l'assemblea li va notificar que havia de renunciar. La causa? Feia massa soroll! I, a més, es passava el temps colpejant. El martell va acceptar la seva culpa, però va demanar que també fos expulsat el cargol; va dir que calia donar-li moltes voltes perquè servís d'alguna cosa.

Davant l'atac, el cargol va acceptar també, però al seu torn va demanar l'expulsió de l'escata. Va fer veure que era molt aspra en el seu tracte i sempre tenia friccions amb els altres.

I l'escata hi va estar d'acord, a condició que fora expulsat el metre que sempre se la passava amidant als altres segons la seva mesura, com si fos l'únic perfecte.

En això que va entrar el fuster, es va posar el davantal i va iniciar la seva feina. Va utilitzar el martell, l'escata, el metre i el cargol. Finalment, la tosca fusta inicial es va convertir en un bonic moble. Quan la fusteria va quedar novament sola, l'assemblea va reprendre la deliberació. Va ser llavors quan va prendre la paraula el xerrac, i va dir: "Senyors, ha quedat demostrat que tenim defectes, però el fuster treballa amb les nostres qualitats. Això és el que ens fa valuosos. Així que no pensem ja en els nostres punts dolents i concentrem-nos en la utilitat dels nostres punts bons”

L’assemblea va trobar llavors que el martell era fort, el cargol unia i donava força, l'escata era especial per a afinar i llimar asprors i van observar que el metre era precís i exacte. Es van sentir llavors un equip capaç de produir mobles de qualitat. Es van sentir orgullosos de les seves fortaleses i de treballar junts. Passa el mateix amb els éssers humans. Observin i ho comprovaran. Quan en un grup es busquen sovint defectes en els altres, la situació es torna tibant i negativa. En canvi, al tractar amb sinceritat de percebre els punts forts dels altres, és quan floreixen els millors assoliments humans.

És fàcil trobar defectes, qualsevol pot fer-lo, però trobar qualitats, això és per a esperits superiors que són capaços d’inspirar tots els èxits humans.

Viure amb amor

2010-06-09T05:02:00.000-07:00

La justícia sense amor et fa dur.
La intel·ligència sense amor et fa cruel.
L’amabilitat sense amor et fa hipòcrita.
La fe sense amor et fa fanàtic.

El deure sense amor et fa malhumorat.
La cultura sense amor et fa distant.
L’ordre sense amor et fa complicat.
L’agudesa sense amor et fa agressiu.
L’honor sense amor et fa arrogant.
L’apostolat sense amor et fa estrany.

L’amistat sense amor et fa interessat.
El posseir sense amor et fa avariciós.
La responsabilitat sense amor et fa implacable.
El treball sense amor et fa esclau.
L’ambició sense amor et fa injust.

Josep-Maria Alimbau i Argila

Estàs a punt?

2010-06-03T14:55:00.001-07:00

Estàs a punt per oblidar el que has fet pels altres

i fer memòria de tot el que els altres han fet per a tu?

Estàs a punt per no fer cas d’allò que el món et deu

i pensar en tot allò altre que tu deus al món?

Estàs a punt per posar els teus drets en últim lloc, els teus deures al mig,

i les oportunitats de fer alguna cosa més que el teu deure, en primer lloc?

Estàs a punt de veure que el teu germà és tan real com tu,

i esforçar-te per anar més enllà del seu rostre i arribar-li al cor?

Estàs a punt per reconèixer que l'única raó noble de la teva existència

no és treure profit o avantatges de la vida,

sinó allò que ets capaç de donar a la vida?

Estàs a punt per donar, per donar-te?

Estàs a punt per tancar el teu llibre d'insults contra el món

i buscar al teu voltant, molt a la vora teu,

un lloc on puguis sembrar unes quantes llavors de felicitat?

Si és així, podem unir les nostres veus:(cançó)

Agermanats anirem caminant,

Sota un cel ben blau.

Joiosos himnes ressonaran

D’Amor i de Pau.

Anem a un país millor

2010-06-01T13:31:00.000-07:00

Es fa saber a tot home, dona o infant que visqui en aquesta nostra vila: que des d’aquest moment es permet ju gar; olorar les flors i escoltar el cant dels ocells; de beure aigua fresca i neta a tots aquells que acullin en el seu cor els estatuts del seu poble.

En canvi: no es permet de viure ni un instant a casa nostra a aquells que trobin impossible la pau entre els homes.

Decretem, doncs, que a la nostra vila, mentre el sol escalfi i l’aigua rodoli muntanyes avall, tinguin vigència els estatuts que segueixen:

1. Els vilatans d’aquest poble ens comprometem a viure com a germans l’un de l’altre, a fer la feina ben feta i a ajudar sempre que calgui; i no per això ens creurem més impor tants.

2. Els vilatans d’aquest poble prometem fer l’esforç més gran per fer feliços els altres i no es veurà mai ningú amb la cara trista, encara que faci mal temps.

3. Tots els ciutadans, des del més petit al més gran, estima rem les flors i els ocells, les formigues, i tot el que viu en aquesta vella terra, reconeixent que són obsequis del bon Déu.

4. En aquest poble ens estimarem per damunt de tot, no perquè siguem més forts o més espavilats que altres homes i dones, sinó perquè som germans gràcies al Se nyor que ens vol per fills.

5. Els vilatans d’aquest poble sabem i entenem que la pau val més que tots els sacs d’or del món, per això prometem que no ens barallarem mai més i no deixarem que ningú ho faci.

6. Tots els que vivim en aquest poble prometem que direm sempre la veritat i així -per sempre més– podrem confiar els uns amb els altres.

7. Acceptem que la nostra vida, la nostra feina i la nostra festa només tenen sentit si ens porten la pau, per tant ens comprometem a cercar la pau per tots els racons. La pau per a nosaltres i per a donar-la a tots els habitants de la terra.

8. Els vilatans d’aquest poble tenim Crist com a germà gran, i cada dia mirem de descobrir una mica més com ens estima.

9. Ens comprometem, pel fet de viure en aquest poble, que tothom que es fixi en la nostra mirada, trobi de seguida un amic de debò. I ens esforçarem per tenir molts amics entre els pobres.

Darrer apartat:

Decretem, finalment, que tothom és admès a formar part d’aquest poble, ni que visqui a cent mil quilòmetres lluny, mentre accepti aquests decrets des del primer fins a l’últim. Prometem de tot cor que l’ajudarem.

Això estableixo des d’aquest moment

i té validesa universal per sempre més.

El vostre Batlle

Amb motiu de la Pentacosta

2010-05-24T13:18:00.000-07:00

Vine, Esperit Sant,
Esperit de l' Església i Esperit del món.
Vessa damunt nostre els teus dons,
aquells dons que ens fan creure que continues en nosaltres
la teva obra il•luminadora i creadora
Que amb el do de SAVIESA,
tinguem tal gust per les coses del cel que ens permeti
valorar justament les coses que portem entre mans,
aquí a la terra.
Que amb el do de l'ENTENIMENT,
desitgem veure a la llum de la fe
la veritat present en tants homes i dones
i sobretot en l'Evangeli de Jesús.
Que el do de CONSELL
ens faci ser fidels al teu Esperit,
sovint paradoxalment present
en les persones i els fets que ens envolten.
Més que mai necessitem el do de FORTALESA,
tan indispensable per vèncer els obstacles
que trobem en el fet de viure una vida cristiana,
plenament humana, mínimament profètica.
Dóna'ns el teu do de DISCERNIMENT,
aquella actitud bàsica que ens permeti ser clarividents
en els dubtes, en les coses ambigües i enganyoses.
Que amb el do de PIETAT
siguem sensibles a les nostres fams i sets espirituals,
la set de buscar i trobar la teva presència en la pregària.
Per últim, infon el teu do de l’AMOR,
que supera el temor, la desconfiança.
L'Amor que regenera el cor,
que inspira ganes de viure, de tirar endavant.
Un Amor que ens abraci a tots,
com la pluja que cau sobre bons i dolents,
com el sol que escalfa tots els arbres del bosc.
L'Amor, que és el signe més senzill i infal•lible
per creure que continues present enmig nostre. Amén

Tres coses en la teva vida

2010-05-03T04:59:00.000-07:00

Tres coses són irrevocables en la teva vida...
El temps...
les paraules...
i les oportunitats
Tres coses no pots negar a la teva Vida …
la Serenor…
l’honestedat…
i l’esperança.
Tres coses deterioren la teva vida...
L’egoisme...
l’arrogància...
i l’enuig
Tres coses on no hi pots influir...
Els teus somnis
El teu èxit
I el teu destí
Tres tresors omplen la teva vida
L’amor...
L’autoestima,,,
La pau interior

UNA MICA DE LLUM CADA DIA

2010-04-29T14:40:00.000-07:00

No podeu fer retrocedir el rellotge; però sí que podeu tornar a donar-li corda
Qui té un perquè per viure, trobarà quasi sempre el com.
Són capaços perquè es creuen capaços.
Qualsevol cosa que pots fer o somniar, la pots començar.
L’èxit és aconseguir allò que vols. La felicitat és gaudir amb allò que has aconseguit.
Tot el que som és el resultat dels nostres pensaments.
No hi ha res com un somni per crear un futur.
Sent la por, però no permetis que et detingui.
Els problemes són missatges.
Si no tens tot el que desitges, agraeix les coses que no tens i que no desitges.
El cor té raons que la raó no compren.
Un home ha de buscar el que és, i no el que creu que hauria de ser.
Aprèn a estar en silenci. Que la teva ment callada escolti i assimili.
La ment és com un paracaigudes. Si no s’obre, no serveix de res.
Res ha canviat. Només jo he canviat. Per tant tot ha canviat.
Només triomfa aquell que s’aixeca i busca circumstàncies, i les crea si no les troba.
No veiem les coses com son...les veiem com som nosaltres.
No ho intentis...fes-ho. Sinó, no val la pena ni que ho provis...
El 90% de l’èxit senzillament es basa en insistir.
Ningú et pot fer sentir inferior si tu no li permets.
Només es veu bé amb el cor. Lo essencial és invisible als ulls.
No pots obtenir satisfacció d’allò que no vols.
No decidir ja és una decisió.
La imaginació és més important que el coneixement.
El secret de la vida no és fer el que t’agrada, sinó que t’agradi el que fas.
La sort és el punt de trobada entre la preparació i la oportunitat.
Ets el resultat del que vas percebre, no del que va passar.
L’únic que pots controlar en aquest món, són els teus pensaments.
Si segueixes fent el que sempre has fet, seguiràs obtenint el que sempre has obtingut.
El que no s’aprèn es repeteix
La felicitat és com Internet...sempre ha estat “allà”...Només t’hi has de connectar...

“Si algú vol ser el primer ha de ser el servidor de tots “ (Mc 9, 30 – 37)

2010-04-28T13:19:00.000-07:00

feu-me disponible per a la bella aventura
a què em crideu.
Jo vull comprometre la meva vida,
fiat en la vostra Paraula.
Jo em vull jugar la vida,
fiat en el vostre mor.
Els altres ja poden ser assenyats,
Vós m’heu dit que cal se foll.
Els altres ja poden creure en l’ordre,
Vós m’heu dit que cal creure en l’amor.
Els altres ja poden creure que s’ha de conservar,
Vós m’heu dit que cal donar.
Els altres s’instal•len,
Vós m’heu dit que cal estar sempre a punt,
per la joia, per a compartir el sofriment dels altres
per als fracassos i els èxits: pel servei;
M’heu dit de no confiar tant en mi com en Vós,
d’aventurar-me a ser cristià,
sense preocupar-me de les conseqüències,
d’arriscar totalment la meva vida,
fiant-me del vostre Amor.

OBRIR LA PORTA DEL COR

2010-04-17T12:49:00.000-07:00

Hi ha un quadre famós que representa Jesús en un jardí fosc. En la mà esquerra té una làmpara que il•il·luminà l’escena. Amb la mà dreta truca a una porta gran i fosca. Quan el pintor va mostrar el seu quadre per primer cop en una exposició, un visitant li va fer notar un detall curiós:
-Al seu quadre hi ha un error: la porta no té maneta per poder-la obrir.
-No és cap error -va contestar el pintor-. Aquesta porta representa la porta del cor humà. ...I només es pot obrir des de dintre...
Déu també ha trucat a la porta del teu cor. Ho ha fet per mitjà de persones que estaven al teu costat i que demanen la teva ajuda, la teva companyia, la teva comprensió... ¿Li obres la porta?

Adaptat per Pep Alamán

EL SOMRIURE DE MARIA

2010-04-15T12:40:00.000-07:00

Si com Maria tens una gran capacitat per estimar, entrega la teva amistat.
Si com Maria et sents atreta per la veritat, entrega la teva sinceritat sense esperar.
Si com Maria creus que a dins teu portes la pau, sembra-la sempre per allà on vas.
Si com Maria hi ha als teus ulls un somriure serè, somriu sempre en mirar.
Si com Maria hi ha en tu l’actitud de perdonar i oblidar, ajuda el món a millorar.
El món es pot transformar i de tots nosaltres en depèn.

Amb Maria, sortiu de pressa vers una nova terra!

2010-04-14T15:33:00.000-07:00

Ens sentim impulsats per Déu a sortir vers una nova terra, que faciliti el naixement d’una nova època per al carisma hospitalari
Suposa disposició a moure’ns, a desprendre’ns, a assumir un itinerari de conversió, tant personal.
Fem aquest camí amb Maria, guia i companya. La seva fe i disponibilitat envers Déu ens encoratgen a realitzar aquest pelegrinatge.
La “nova terra” d’una autèntica renovació, ens demana un verdader canvi de cor.

Allò que ens fa diferents

2010-04-14T05:36:00.000-07:00

Una rosella va néixer enmig d’un camp de blat immens.

Quan era només una llavor, sempre havia somiat en ser una molt flor especial. Volia ser diferent, única, sense cap semblança amb les altres flors.

Quan la petita poncella es va obrir, la flor va poder veure el cel blau, el blat daurat i moltes flors vermelles molt boniques, però totes iguals.

En arribar les pluges, es va formar un petit toll d’aigua just al costat de la rosella. La flor s’hi va poder emmirallar i va quedar tota desconsolada en comprovar que no era gens diferent de les altres. Era igual, ben igual que totes les altres.

Va intentar abaixar el cap o girar-lo cap un costat tot pensant que, potser així, semblaria diferent. Però s’hi sentia molt incòmoda. I, en tornar a la seva posició normal, seguia sent igual a les altres.

Un dia, una marieta que vivia en aquell camp es va enfilar per la seva tija. Quan va arribar als pètals, de sobte, va començar a bufar el vent i a ploure. La rosella es va adonar que la marieta tremolava de fred i, tancant els pètals, la va abrigar fins que va deixar de ploure.

Quan va tornar a lluir el sol, la marieta li va donar les gràcies i es va acomiadar, tot prometent-li que l’endemà tornaria a visitar-la.

- Serà molt difícil que em puguis trobar. Com em podràs reconèixer entre tantes flors iguals?

- Et reconeixeré de seguida. Per a mi, tu ets diferent de totes les altres. Tu m’has protegit de la pluja. Tu ets la meva amiga i no et puc confondre amb cap altra flor.

La rosella continuava tenint-ne els seus dubtes però l’endemà la marieta va tornar i també ho ve fer els dies següents.

D’aleshores ençà, la rosella no vol canviar d’aspecte en absolut. Sap que es igual a les altres flors però que també que és diferent. La seva amiga, la marieta, ve cada dia i la reconeix entremig de totes les roselles

L’art de saber escoltar

2010-04-09T00:49:00.000-07:00

Per estimar cal estar atent, cal saber per on passen els altres, cal observar abans d’actuar si és que és necessari, cal escoltar:

*- Escoltar és una forma d’estimar,

*- Aprendre l’art d’estimar significa aprendre l’art d’escoltar.

En tota escolta hi ha un batec d’amor,

*- Escoltar és un acte alliberador, tant pel qui escolta

com pel qui parla.

*- Desitgem ser escoltats.

*- Escoltar algú em posa en contacte amb ell,

enriqueix la meva vida.

*- Els fruits de l’escolta són la virtut de la claredat, el do del consell, la docilitat, l’amabilitat, la delicadesa i el coneixement d’un mateix.

*- En escoltar els altres, ens descobrim a nosaltres mateixos com a éssers singulars i diferents en el món, dotats d’unes idees pròpies i capaços de delimitar fronteres i espais de convergència amb l’altre.

Entre si i el no

2010-04-06T12:07:00.000-07:00

A mig camí entre el sí i el no. A mig camí entre la fe i l'agnosticisme. A mig camí entre l'amor i la indiferència. A mig camí entre el compromís i el narcisisme. A mig camí entre Tu i jo.

Ho has intentat tantes vegades de sortir d'aquesta situació gris! Bona voluntat no te'n falta. Però el què passa és que ho vols tenir tot. T'han acostumat tant a posseir coses, persones, èxits i béns, que voldries fruir sense renunciar, escollir sense deixar, i donar-te guardant-te. Impossible i absurd!

Vius un cop. Cal apostar. Si ho vas endarrerint, no afrontes. Possiblement, quan ho vulguis, hauras perdut un tros d'ànima. Aquella part més jove, més arriscada, més romàntica, la que crema, la que es dona sense canvi, la que és capaç de situar-se a la frontera del que sembla impossible.

Una cosa és la prudència, el discerniment i la ponderació, i una altra de molt diferent és la dilació, la mandra, el quedar-se al llit esperant un dia sense núvols.

A mig camí, ben cert. Per què no intentes moure una cama, donar un petit pas, dir-te de nou: avui començo. Vinga, ara!

AL•LELUIA AL•LELUIA, JESÚS A RESSUSCITAT

2010-04-03T12:13:00.000-07:00

Jesús atreu. La seva llum i alegria m'atruen.

Quan els ulls s’obren, Ell es fa invisible. Els ulls s’obren perquè el cor s’ha encès, només Déu inflama un cor a esperar el que havia deixat d’esperar, només Ell pot donar una alegria que desborda les nostres expectatives. Però quan els ulls de l’Esperit s’obren, quan un desperta a la fe, el qui partia el pa ja no es veu, sinó que roman dins en un excés d’intimitat, i el seu Esperit ens fa clamar en aquesta 'nova ceguesa' que el qui va morir, viu, i en Ell la mort no ha tingut l’ultima paraula. Només Déu té l’ultima paraula en les nostres morts, i això és font de profund consol, sense estalviar-nos cap sofriment.

Sols deixar que Déu sigui Déu. Que il·lumini tota la nostra persona.

Demano coratge per a poder trencar amb tot allò que no em deixa estimar amb llibertat.

2010-04-03T12:11:00.000-07:00

Dissabte Sant

Avui hi ha un gran silenci a la terra, un gran silenci i solitud; ‘un gran silenci, perquè el rei dorm'

El misteri d’aquest dia, el seu abisme de silenci, pren en els nostre dies un realisme aclaparador. Només cal obrir els ulls. Avui s’oculta Déu allà on la nostra mirada no pot penetrar, avui Déu creua el llindar del misteri de la mort, o, com expressem en el Credo: ‘va descendir als inferns'. El divendres sant podíem contemplar encara al traspassat, però el dissabte sant està buit, la pedra pesada del sepulcre oculta al mort. Tot s'ha acabat; cap Déu ha pogut salvar a aquest Jesús que s’anomenava el seu fill. Les nostres resistències i pors en el seu seguiment deurien intuir aquest fracàs; ara ja poden descansar de l’agitació i incomoditat de les paraules i accions de Jesús, ara podem recelar tranquil•lament de les seves paraules de consol, de la veritat dels seus fets, ‘nosaltres que esperàvem que ell seria el qui redimiria Israel.' (Lc 24,21)

El misteri més obscur de la fe esdevé, a la vegada, en la senyal més brillant d’una esperança sense límits ni fronteres; la mort de Déu en Jesucrist és, a la vegada, l’expressió de la seva radical solidaritat amb nosaltres, amb el nostre destí. A través del naufragi del divendres sant i del silenci del dissabte sant, els deixebles foren disposats a poder comprendre qui era Jesús i què significava el seu missatge, el seu evangeli.

«Ell ens ha fet passar de l'esclavitud a la llibertat, de les tenebres a la llum, de la mort a la vida. Ell és la Pasqua de la nostra salvació».

2010-04-02T05:54:00.000-07:00

Divendres Sant

És voluntat seva comunicar-se amb la seva criatura. No puc posar-li però condicions ni presses. Trec només de mi tot allò que impedeix i estorba, i m’obro confiadament a la seva presència

Et demano avui, Senyor, que m’alliberis de les imatges que tinc de Tu. Aquelles que m’he fet a mida per no trobar-me amb la realitat transformadora del teu Amor.

M’adono, a poc a poc de la quantitat d’oportunitats que Déu posa cada dia en la meva vida per a poder estimar. Repasso amb agraïment les darreres hores.

Isaïes 53, 11-12; Joan 19, 30

"El meu servent, després del que ha sofert la seva ànima, (....) S’ha despullat de la pròpia vida fins a la mort".
"Llavors inclinà el cap i va lliurar el seu esperit".

El fonament de la meva solidaritat és l’amistat amb Jesús. Cultivo aquesta amistat amb una estona de la seva companyia.

Presència de Déu

2010-04-01T15:41:00.000-07:00

Dijous Sant

Prenc consciència de la meva respiració o d’altres sensacions del meu cos, perquè això em proporciona silenci, i la paraula reveladora de Déu només s’entén en el silenci.

Demano l’ajuda del Senyor per a ser alliberat de les meves preocupacions, per a restar obert a la seva Paraula i així estimar-lo i servir-lo cada dia més.

En la seva amorosa presència recordo el darrer dia. Moment a moment. Imatges, paraules, esdeveniments. Observo les llums i la molta bondat, en dono gràcies. Observo també les ombres, amb actitud d’humilitat i perdó

Com un amic amb un altre obro el cor a Jesús amb confiança

QUARESMA

2010-04-01T11:34:00.000-07:00

Quaresma vol dir quaranta dies abans de Pasqua,
d'entrenament per a la vida,
d'entrenament per a poder
prendre la vida a les nostres mans
i no deixar-nos menjar pel superflu,
perquè no ens manqui la força suficient
a l'hora de decidir amb llibertat.

Quaresma és el moment
per a la independència de cadascú,
per agafar la vida amb les nostres mans.
Quaresma vol dir no viure l'homogeneïtat,
l'avorriment d'un temps sempre igual.

No cal tenir diners,
un mínim per anar passant, però res més.
Fruir de la vida, fruir de la bellesa, fruir de les coses.
I si no estic una mica “buit”,
si estic ple, afartat i atapeït de coses,
no podré gaudir d'allò que està donat a tothom:
el sol, respirar, la natura, el verd
d'un arbre, una flor o un somriure.

Quaresma és un temps
de perdonar els deutes,
de reconciliació.
És l'hora de saber perdonar.

Raimon Panikkar

Avui et vindrà a veure el Crist

2010-03-31T13:19:00.000-07:00

Al meu país, perduda entre muntanyes, hi ha una vila, que no és gran ni petita. La gent va fent la seva feina de cada dia, com arreu.

No fa gaire, al sabater de la vila li passà un cas ben curiós. Sabríeu dir vosaltres si fou un somni o una realitat?

Resulta que mentre pregava rebé una bona notícia de part d’un misteriós personatge:

− "Joan, la teva vida és agradable a Déu. T’anuncio que avui el Senyor Jesús et visitarà."

El sabater, tot content, va començar per escombrar i endreçar la botiga, però no deixà pas de banda la feina que tenia arraconada.

Aquest dia, fins i tot, a l’hora de coure's la minestra va fer una mica d’extraordinari; per al bon sabater, aquell era un dia de festa.

Oh, i fins i tot es va mudar amb el gec que li esqueia millor.

De cop i volta va entrar a la botiga una dona que tenia molt mala fama en el poble i en els de les rodalies.

El sabater va rebre la dona i li va donar conversa, però pensava:

"Ai de mi, si ve Jesús en aquest moment i em troba amb aquesta pobra dona, no el podré rebre com cal."

En Joan no li va pas donar pressa perquè se n'anés de casa seva.

Finalment va quedar altra vegada sol i seguia treballant, il·lusionat, esperant el moment desitjat.

La imaginació volava com mai dins el caparró del sabater, que no parava de preguntar-se:

"Com deu ésser Jesús? Tal vegada com la imatge que presi deix la meva pregària, o potser s'assembla a la Majestat de la parròquia?"

Mentre pensava en tot això, no s'adonà de l'entrada d'uns nous visitants.

− "Déu te guard, Joan!"

− "Ai, quin ensurt! Em pensava que éreu... una altra persona. Veig que portes el teu menut. Està sec, aquest xicot. Passeu, passeu."

− "Té una poma, marrec! Et farà més profit a tu que a mi"

− "Gràcies, Senyor Joan. Mare, mira, una poma!"

Aquell dia, tant l'infant com sa mare sortiren de cal sabater amb dos parells de sabates noves.

I mentre el menut i sa mare, necessitats de tot -i d’amor més que altra cosa- s’allunyaven pels carrers de la vila, el sabater restava delerós a la botiga, sempre esperant l'anunciada visita...

La visita del Crist, però, en la jornada del sabater semblava que no hi cabia, perquè altre cop la porta del carrer s’obrí amb terrabastall i aparegué un home més ple de vi que de seny:

− "No tens pas un got d’aiguardent, germà? -li féu de bones a primeres- fa tants dies que només m’empasso vi, que ara tinc set d’aigua... ardent." I esclatà a riure.

− "Vine, vine. Seu. El que tinc és una gerra d’aigua fresca perquè et remullis la cara, i un dinar que ens partirem. Au, entra. "

El sabater compartí l'auster dinar amb l'embriac i parlaren i rigueren una bona estona tots dos, encara que de diferent: manera.

Aquell home sortí d'aquella casa amb ganes de prendre's la vida amb una mica més de coratge.

I anaren passant les hores, i arribà la posta del sol, i en Joan no tingué més visites aquell jorn, i també en el seu cor s'anava fent la fosca.

I arribà l'hora de la seva pregària del vespre i havia de tancar la botiga i el Crist encara no s'havia presentat. I començà la pregària i el sabater es queixava, tot trist:

− "Senyor, com és que no has vingut? Jo t'esperava..."

Quin goig quan el sabater va sentir una veu que li deia:

"Joan, t’he vingut a veure cada cop que algú ha trucat a la teva porta."

"Si acolliu a un qualsevol

per petit que sigui,

m'acolliu a mi."

Francesc Barrachina

Un bon dia .......

2010-03-26T07:48:00.000-07:00

una senyora va entrar en una botiga que tot just acabaven d’inaugurar a la plaça del mercat i per sorpresa seva va descobrir que Déu es trobava darrere del mostrador.
Què venen aquí? –li va preguntar.
Tot el que el teu cor desitgi – li va respondre Déu.
Sense atrevir-se a creure el que estava sentint,
Es va decidir a demanar el millor que un ésser humà podia desitjar:
- Desitjo la pau de l’esperit, amor, felicitat, saviesa, absència de qualsevol por – va dir. I després de dubtar una mica va afegir:
- No només per a mi, sinó per a tot el món.
Déu li va somriure i li va dir:
- Crec que no m’has entès, estimada. Aquí no venem els fruits. Aquí venem únicament les llavors.

Els 10 consells per la Quaresma

2010-03-25T14:32:00.000-07:00

Acceptar-nos amb joia tal com som.
Recordar el que hem rebut per a donar-ne gràcies i el que ens falta per a reconèixer la nostra feblesa.
Acceptar els altres tal com són, començant pels més pròxims : el marit o l'esposa, els meus germans, els fills, els meus avis, els veïns, els meus companys de classe i professors…
Parlar bé dels altres i fer-ho amb veu alta.
No comparar-me amb els altres, perquè la comparació només ens portarà a l'orgull o al desànim.
Viure en la veritat: dir al bé, bé i al mal, mal.
Resoldre els conflictes no amb la força, sinó amb el diàleg; sense aixecar la veu, sense que la conversa es converteixi en un monòleg per part meva.
En el diàleg, començar pel que ens uneix; després passar al que ens separa.
Prendre la iniciativa del diàleg i tractar de reconciliar-me com més aviat millor: “que no es pongui el sol sobre la ira”
Creure fermament que “perdonar” val més que no pas tenir raó.

La joia única

2010-03-22T16:33:00.000-07:00

Un dia, anant pel desert, un viatger anglès va veure un àrab molt pensarós assegut sota una palmera. Un xic més enllà reposaven els seus cavalls, carregats de caixes. El viatger comprengué que es tractava d'un mercader que anava a ven dre joies, perfums i tapissos a alguna ciutat veïna.

Feia molt de temps que no conversava amb ningú. S'apropà al mercader dient–li:

–Salut, Amic! Sembles preocupat! Que et puc ajudar?

–Ai! –respongué l’àrab tristament–. Estic molt afligit per què acabo de perdre la mes preuada de les joies.

–Bah! –contestà l'altre–. La pèrdua d'una joia no deu re presentar gaire res per a vós que porteu tants tresors damunt els vostres cavalls. Us serà fàcil trobar–ne una altra.

–Una altra! Una altra! –respongué l’àrab–. És ben bé que no coneixeu quin valor té aquesta joia.

–Quina joia era, doncs? –preguntà el viatger–.

–Era una joia –contestà el mercader– com no n'hi ha d'altra. Estava tallada en un tros de la pedra de la vida i hauria estat feta en el taller del temps. L'adornaven 24 brillants, envoltats cadascun per uns altres 60 de més petits. Ja veieu quanta raó tinc de dir que era una joia única al món.

–Realment –digué l’anglès– la vostra joia devia ser pre ciosa. Però, no creieu que amb diners se'n podria fer una d'igual?

–La joia perduda –respongué l’àrab–, quedant pensarós, era un dia, i un dia que es perd ja no es torna a trobar.

Ara és el moment

2010-03-21T03:50:00.000-07:00

Ens convencem a nosaltres mateixos de que la vida serà millor després... Després d’acabar la carrera, després d’aconseguir feina, després de casar-nos, després de tenir un fill, i aleshores després de tenir-ne un altre.

Després ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són prou grans, i pensem que serem més feliços quan creixin i deixin de ser nens. I després, quan ens desesperem perquè són adolescents difícils de tractar, pensem: serem més feliços quan sortim d’aquesta etapa.

Després decidim que la nostra vida serà complerta quan al nostre marit o dona li vagin millor les coses, quan tinguem un cotxe millor, quan puguem anar de vacances, quan aconseguim una millor feina, quan ens retirem.

La veritat és que ... NO HI HA MILLOR MOMENT PER A SER FELIÇ QUE ARA MATEIX.

Si no és ara... Quan?. La vida sempre estarà plena de després, de reptes. És millor admetre i decidir ser feliços ara de totes les formes... No hi ha un després, ni un camí per a les felicitats, la felicitat és el camí i és ARA.

ENRIQUEIX-TE DE CADA MOMENT QUE VIUS, i enriqueix-te més perquè el comparteixes amb algú especial, tant especial que el portes al cor, i recorda que EL TEMPS NO ESPERA NINGÚ.

TREBALLA COM SI NO NECESSITESSIS DINERS, ESTIMA COM SI MAI T’HAGUESSIN FERIT, I BALLA... COM SI NINGÚ T’ESTIGUÉS VEIENT.

El gra de cafè

2010-03-15T09:24:00.000-07:00

Una filla es queixava al seu pare de la vida i de com les coses li resultaven tan difícils. Es trobava atabalada pels problemes, no sabia com fer per tibar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre de nou.

El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, a l’altra ous i a l’última hi va posar grans de cafè. Les va deixar bullir.

El pare no deia res; la filla esperava amb impaciència demanant-se que devia estar fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va tancar el foc i va treure les pastanagues, els ous i una tassa de cafè.

Mirant a la seva filla, li va dir:

- Digues, Laura, ¿que veus aquí?

- Veig pastanagues, ous i cafè

- Toca les pastanagues, ¿com estan?

- Estan toves

- Ara agafa un ou, trenca’l. Com és?

- És un ou dur

- Ara tasta el cafè. T’agrada?

- Mmmm, sí, ha quedat boníssim

La noia va demanar:

- Que em vols dir amb això, pare?

- Et vull dir que tant les pastanagues, com els ous, com els grans de cafè s’han hagut d’enfrontar al mateix problema: aigua bullint. Però cadascun hi ha reaccionat d’una manera diferent. La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura; però després de passar per la prova s’ha tornat dèbil, fàcil de desfer.

L’ou al principi era fràgil, la closca fina protegia un interior líquid; però després de passar per l’aigua bullint l’interior es va tornar dur.

- I el cafè?

- Els grans de cafè són una cosa única: després de passar per l’aigua bullint ells no han canviat, però han transformat l’aigua. Quina d’aquestes tres coses ets tu?

- Que vols dir?

- Quan els problemes truquen a la porta, ¿com reacciones? ¿Ets una pastanaga que sembla forta, però que quan la mala sort o la pena et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?

¿O ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’una mort, una separació, o un desengany, et tornes dura i rígida? ¿Sembles igual per fora, però per dins ets aspra i amargada, amb un esperit i un cor endurit?

¿O bé ets com el cafè? El cafè canvia a l’aigua bullint, l’element que li feia mal. Quant més calenta estigui l’aigua, millor sabor prendrà el cafè. Tant de bo puguis ser així, i reaccionar als problemes de manera positiva, sense deixar-te vèncer, fent canviar les coses al teu voltant perquè siguin millors.

La Felicitat no dura anys, ni mesos, ni setmanes, ni tan sols dies. La felicitat es composa de petits moments.

Reflexionar i, pensar

2010-03-13T11:26:00.000-08:00

Us penseu que........

És fàcil pensar, és fàcil acusar, és fàcil suposar intencions i culpabilitats. No hi hauria problemes si el pensament no se traduís tard o d’hora en acció.

No gens fàcil és rumiar, reflexionar, excusar, buscar la bona intenció, el condicionament explicatiu i atenuant del perquè en l’acció de l’altre i que tard o d’hora condueix al perdó.

Si nosaltres sabéssim reflexionar abans de jutjar, rumiar abans de parlar, poques vegades ens sentiríem ofesos i menys vegades encara acusaríem als altres.

L’amor i l’amistat, poden fer tots aquest treballs de forma automàtica, però si ja és difícil amb els amics i familiars, quan l’amor és genèric i donat per suposat, no sol ser suficient.

Si ser humà, actuar humanament, ja és difícil, una societat que no invita a pensar, una educació que evita l’esforç, un evangeli predicat però no viscut, encara ho fan més difícil.

No cal predicar quaresmes i conversions. Fem primer comunitats unides en l’amistat i el servei, i en elles la fe arrelarà sola, l’evangeli hi serà viscut; tant si s’és dins l’Església com a fora d’ella.

P. G.

Jesús, germà i mestre ajuda’ns; cava la terra que som nosaltres, fema-la i rega-la amb la gràcia de l’Esperit Déu.

Podem arreglar el món!

2010-03-11T04:33:00.000-08:00

Això és un científic que està al seu laboratori mirant de resoldre els problemes del món. Es passa molts dies allà dins, fins que entra el seu fill petit de sis anys i li diu: “Pare, ara t’ajudaré”. El pare, desesperat, li diu: “No, fill, vés a jugar”. I el nen li respon: “No, pare, jo et vull ajudar”. El pare no sap què fer. Aleshores, troba el mapa del món en una pàgina d’una revista. Llavors diu: “Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu dies i que no em molesti”. Agafa unes tisores, retalla la pàgina, i comença a tallar-la a trossets. Dóna cinta adhesiva al nen i li diu: “Ja que t’agrada muntar puzles, mira de muntar el món”. El nen no el coneixia, el món. El pare continua amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li diu: “Pare, ja he acabat”. I el pare: “No pot ser, això és cosa de nens, deu haver fet qualsevol cosa”. S’ho mira i, efectivament, havia arreglat el món i li pregunta: “Però, com ho has fet, si no coneixes el món?”. I el nen li explica: “Pare, quan has tallat el full, a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home, he girat tots els paperets. Quan he tingut l’home muntat, l’hi he donat la volta i havia arreglat el món”.

Gabriel García Márquez

Aquest és un conte que convida a pensar. Efectivament, rumiem un moment en tots els grans problemes als que s’enfronta el món: la desforestació dels boscos, l’extinció d’espècies animals, l’embrutiment de mars i rius, la contaminació de l’atmosfera, el forat de la capa d’ozó, l’escalfament del planeta, la superpoblació, la guerra, la violència, la fam,... i tants i tants altres. Pensem un moment. Qui els ha creat aquests problemes? No ha estat cosa de l’home? Doncs ja tenim la resposta: si volem arreglar el món, primer caldrà que arreglem l’home!

Paraules que surten del cor.

2010-03-10T02:41:00.000-08:00

Un capellà, viatjant pel Brasil, anava en un autobús quan va sentir una veu interior que li deia que s’havia d’aixecar i predicar la paraula de Déu allà mateix. El capellà es va posar a parlar amb la veu interior:

– Em trobaran ridícul, no és el lloc adequat per a un sermó.

Però alguna cosa dins seu hi insistia, era necessari que parlés.

– No m’ho demanis, si us plau que sóc molt tímid –va implorar

L’impuls interior persistia.

Aleshores es va recordar de la seva promesa: acceptar tots els designis de Jesucrist. Es va alçar, mort de vergonya, i es va posar a parlar de l’Evangeli. Tothom va escoltar en silenci. Ell mirava cadascú dels viatgers i pocs desviaven la mirada. Va dir tot el que sentia que havia de dir, va acabar el sermó i es va tornar a seure.

A hores d’ara encara no sap quina tasca va portar a terme. Però té la completa seguretat que en va portar una a terme: la d’acomplir amb esforç el que se li demanava.

A la següent parada, un jove baixava, intranquil, i agafava un taxi. Algú necessitava urgentment la seva ajuda. I el sermó del capellà li havia fet adonar.

Un altre home també baixava, buscava una cabina de telèfon i trucava al seu germà, amb el que feia anys que s’havia deixat de parlar.

Una senyora, que també havia sentit la prèdica, deixava una almoina generosa en el barret d’un captaire. “Que bé!” –va pensar aquell pobre– “Aquesta nit soparé calent”.

Molts viatgers de l’autobús es van sentir motivats per aquell sermó... qui sap a quanta gent va ajudar.

La veritable felicitat.

2010-03-09T06:44:00.000-08:00

El flautista

Hi havia una vegada una ciutat on tothom vivia sol, ocupat només de les seves coses. Es tancaven a casa i no sortien gairebé mai. Era una ciutat buida i trista.

Però un dia, va arribar a la ciutat un flautista. Tocava una melodia alegre i divertida. La gent sortia sorpresa als balcons i finestres, perquè feia molts anys que no sentien tocar cap música.

Poc a poc, tothom va anar sortint al carrer; seguien el flautista, que es passejava per tots els carrers fent sonar la seva melodia.

De mica en mica, es va anar ajuntant una gentada considerable, que va començar a saltar i ballar per tots els carrers. Reien i es divertien com no ho havien fet mai.

Un home sord, que passava per allà, va veure tota aquella gent, agafats de la mà, donant voltes i saltant. Però com que ell no sentia la música, es va pensar que tota la ciutat s’havia tornat boja, i que de tots els ciutadans ell era l’únic que quedava de sa.
Amb la Fe passa una cosa semblant. Als qui no en tenen, potser els hi costa d’entendre perquè estem tan feliços, però si escoltessin la música que hem sentit nosaltres, ells també n’estarien.
I tu? L’has sentit la melodia? No?
Tranquil, segur que el flautista encara ha de passar pel teu carrer.

Adaptació d’un conte popular àrab

Jesús és humanament coherent

2010-03-03T13:55:00.000-08:00

Era accessible a qualsevol persona i era coherent amb el que deia, amb el que feia, amb el que pensava i amb el que proposava. La pregària, el perdó als enemics, el servei als altres, el seguiment de Déu, la proclamació de les Benaurances ... Els evangelis estan plens de passatges on ens mostra aquesta coherència de Jesús. En les mateixes Benaurances, Jesús no s’ho mira des de fora; Jesús havia experimentat el patiment i també la proximitat de Déu, per tant parlava havent prèviament experimentat. Això el feia ser més proper, estar més en contacte amb la gent i a la vegada el feia ser més compromès.