Reflexions

La Quaresma és temps de reflexió, temps de buscar la diferència entre el què volem fer i ser i el que realment fem i som


Les dues muntanyes
En una terra deshabitada hi havia dues muntanyes que s'alçaven al bell mig d'una gran plana.
Una, era molt alta. Estava formada per unes roques grises, quasi blanques, que brillaven des que sortia el sol fins que s'amagava. Des del cim d'aquesta muntanya hom podia contemplar per tots costats una gran extensió de terra.
L'altra era més petitona. No tenia roques que brillaven, ni es podia veure gran cosa des del seu cim. L'única cosa que ens podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les herbes salvatges.
Un dia, la muntanya gran pensava: "Jo sí que en sóc, de bonica! En canvi aquesta muntanya veïna, tan baixa i tan lletja. No m'agradaria gens ésser com ella...”
La petita també feia els seus pensaments, i deia: "Per què dec servir jo? Sóc baixa, trist..., no tinc ni un punt que brilli..., només quatre herbots que prou reina tenen per a créixer.”
Ah! però..., sabeu que va passar? Doncs, que un dia varen arribar per aquelles terres uns nois i noies forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un lloc per acampar.
En veure aquelles muntanyes, van pujar primer a la més alta. Tots quedaren sorpresos de la seva bellesa i van decidir quedar-se al seu cim. Ah renoi! S'adonaren de sobte, que tot era pedra i no hi havia ni un sol lloc per a poder clavar la tenda...
   Ben desenganyats van baixar cap a la petita, encara que no els agradés tant.
   No sabeu pas l'alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.
   Van passar uns dies, i com que hi estaven tan bé, decidiren quedar-s'hi una bona temporada.
   Llavors començaren a plantar-hi verdures, arbres, flors i una gran figuera.
Aquella muntanya que pensava que no servia per a res, va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.

Montse Blay Torroella de Montgrí


MISERICORDIOSOS COM EL PARE(Lc 6,36)


“Misericòrdia és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l’esperança de ser estimats sense tenir en compte el límit del nostre pecat.”

Tema Pastoral 2016

“Sempre tenim necessitat de contemplar el misteri de la misericòrdia. És font d’alegria, serenitat i pau. És condició per a la nostra salvació. Misericòrdia és la paraula que revela el misteri de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida. Misericòrdia: és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l’esperança de ser estimats sense tenir en compte el límit del nostre pecat” (Papa Francesc, Misericordiae vultus, núm. 2).

El Sant Pare ens invita amb aquestes paraules a celebrar l’Any Jubilar de la Misericòrdia, que començarà amb l’obertura de la Porta Santa a Roma, en les catedrals i santuaris del món sencer del 8 de desembre del 2015 al 20 de novembre del 2016.

El santuari de Lurdes de França, per decisió de Mons. Brouwet, es fa ressò d’aquesta invitació del papa Francesc i amb una alegria immensa ofereix les seves reflexions relacionades amb la misericòrdia per tal d’ajudar tots els pelegrins a viure aquest Any Jubilar acompanyats per Nostra Senyora de Lurdes, Mare de Misericòrdia, i per la Bernadeta, testimoni de la misericòrdia de Déu.

I – QUÈ ÉS LA MISERICÒRDIA?

En el llenguatge diari, la misericòrdia és un sentiment que inspira una actitud i certs gestos. El diccionari en dóna la següent definició: «Virtut que fa l’home compadir-se del dolor o infortuni d’altri.» En efecte, es tracta d’un cor que es torna sensible a tota situació de misèria per la qual passa el nostre proïsme.
La compassió és una maneera d’expressar la misericòrdia; consisteix a compartir l’estat de qui sofreix, encara que no es pugui posar completament al lloc d’aquest.
            Però la misericòrdia també es practica respecte al qui no sofreix però fa sofrir els altres. En aquest cas, ja no es tracta d’un sentiment, sinó d’un acte de la nostra voluntat que consisteix a perdonar.
            Així, quan parlem de misericòrdia, fem referència, al mateix temps, al sentiment de compassió envers el qui està sofrint i a l’acte voluntari de perdonar i d’esborrar el mal que ha comès.

DÉU ÉS MISERICÒRDIA

Si Déu és Misericòrdia això significa que la misericòrdia és un do.

            Do del Pare perquè ens lliura el seu Unigènit. En efecte, “Déu va estimar tant el món que ens donà el seu Fill únic...» (Jn 3,16). I encara: «Déu no va enviar el seu Fill per a jutjar el món, sinó perquè el món se salvi per ell” (Jn 3,17).

            Do del Fill, que es lliura a nosaltres per revelar-nos la misericòrdia del Pare: “El Pare m’estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare” (Jn 10,17).

            Do de l’Esperit Sant: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4,18-19).

            “Amb la mirada fixa en Jesús i en el seu rostre misericordiós podem percebre l’amor de la Santíssima Trinitat. La missió que Jesús ha rebut del Pare ha estat la de revelar el misteri de l’amor diví en plenitud. «Déu és amor» (1Jn 4,8.16), afirma per primera i única vegada en tota la Sagrada Escriptura l’evangelista Joan. Aquest amor s’ha fet ara visible i tangible en tota la vida de Jesús. La seva persona no és altra cosa sinó amor. Un amor que es dóna gratuïtament. Les seves relacions amb les persones que se li acosten deixen veure una cosa única i irrepetible. Els signes que realitza, sobretot envers els pecadors, envers les persones pobres, excloses, malaltes i sofrents, comporten el distintiu de la misericòrdia. En ell tot parla de misericòrdia. Res en ell no està mancat de compassió” (Papa Francesc, Misericordiae vultus, núm. 8).

L’ESGLÉSIA, SAGRAMENT DE LA MISERICÒRDIA DE CRIST

“La misericòrdia és la biga mestra que sosté la vida de l’Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d’estar revestit per la tendresa amb què s’adreça als creients; res en el seu anunci i en el seu testimoniatge envers el món no hauria de mancar de misericòrdia. La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu. L’Església «viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia». Potser durant molt temps ens hem oblidat de mostrar i de caminar per la via de la misericòrdia. Per una banda, la temptació de procurar sempre i solament justícia ha fet oblidar que aquesta és el primer pas, necessari i indispensable; l’Església, però, necessita anar més enllà per a assolir una meta més alta i més significativa. Per altra banda, és trist constatar com l’experiència del perdó en la nostra cultura s’esvaeix cada vegada més. Fins i tot la paraula mateixa en alguns moments sembla evaporar-se. Ara bé, sense el testimoniatge del perdó queda només una vida infecunda i estèril, com si hom visqués en un desert desolat. Ha arribat novament per a l’Església el temps d’encarregar-se de l’anunci joiós del perdó. És hora de retornar a l’essencial per tal de fer-nos càrrec de les febleses i dificultats dels nostres germans. El perdó és una força que ressuscita a una vida nova i infon el valor per a mirar el futur amb esperança” (Papa Francesc, Misericordiae vultus, núm. 10).

            “El llenguatge i els gestos de l’Església han de transmetre misericòrdia per a penetrar en el cor de les persones i motivar-les a retrobar el camí de retorn al Pare. On l’Església és present, allí ha de ser evident la misericòrdia del Pare. Onsevulla que hi hagi cristians, qualsevol hauria de poder-hi trobar un oasi de misericòrdia” (Papa Francesc, Misericordiae vultus, núm. 12).

LA MISERICÒRDIA CREA LA FRATERNITAT: «LES OBRES DE MISERICÒRDIA»

“És el meu viu desig que el poble cristià reflexioni durant el Jubileu sobre les obres de misericòrdia corporals i espirituals. Redescobrim les obres de misericòrdia corporals:
            Donar menjar al qui té fam.
            Donar beure al qui té set.
            Vestir el despullat.
            Acollir el foraster.
            Visitar els presos.
            Enterrar els morts.

I no oblidem les obres de misericòrdia espirituals:
            Donar bon consell al qui l’ha de menester.
            Ensenyar al qui no sap.
            Corregir el qui va errat.
            Consolar el qui està trist.
            Perdonar les ofenses.
            Suportar amb paciència les persones molestes.
            Pregar a Déu pels vius i pels difunts” (Papa Francesc, Misericordiae vultus, núm. 15).

En l’Evangeli, la Benaurança de la Misericòrdia:“Feliços els misericordiosos, perquè obtindran misericòrdia” (Mt 5,7), ens ensenya que:
            – és solidaritat i compromís d’amor eficaç envers els germans en la necessitat i en la misèria;
            – és perdó i reconciliació de les ofenses rebudes i comeses.

            El Senyor ens ensenya que practicar la misericòrdia és un camí universal que crea llaços de fraternitat entre els homes. És el missatge de la paràbola del Bon Samarità (Lc 10,29-37). Al final de la paràbola, Jesús pregunta: “Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?”
            Això vol dir que no tots es van comportar com a germans del ferit. Podrien haver-ho fet, però l’únic que ho va fer és “el qui practicà la misericòrdia amb ell”. Per a Jesús, ser germà no és pas una cosa «automàtica», com un dret adquirit. No som germans mentre no ens hàgim portat com a tals, i som convidats a ser-ho practicant la misericòrdia.
            L’Evangeli ens ensenya que, de fet, no som germans. L’experiència de l’odi, la divisió, la injustícia i la violència ens ensenya cada dia que és al contrari. No som germans, però som convidats a ser-ho. En efecte, Jesús ens invita i dóna la força per a “convertir-nos en germans”. Però això depèn d’un opció concreta que ens devem i que compromet la nostra llibertat, la de ser caritatius i misericordiosos.
            El samarità s’ha convertit en el germà del ferit. No per la seva religió, per la seva raça, la seva nacionalitat o ideologia, sinó simplement per la pràctica d’una acció de misericòrdia.
            Així, el meu proïsme no és el qui comparteix la meva religió, la meva pàtria, la meva família o les meves idees. El meu proïsme és aquell amb qui comparteixo la meva vida perquè ens necessitem els uns als altres.
            Per a acostar-se a l’home ferit, el bon samarità ha hagut de fer un esforç per sortir d’ell mateix, de la seva raça, de la seva religió i dels seus prejudicis. “... perquè els jueus no es fan amb els samaritans” (Jn 4,9). Ha hagut de deixar de banda el seu món i els seus interessos personals. Ha abandonat els seus projectes, ha donat el seu temps i els seus diners. Pel que fa als altres personatges de la paràbola, el sacerdot i el levita, no volgueren abandonar els seus projectes considerant-los més importants que la invitació a ser germans del ferit.
            Ser germà d’algú suposa sortir del «nostre món» per a entrar en el «món de l’altre». Compartir la seva cultura, la seva mentaliltat, les seves necessitats i la seva pobresa.
            Fer-se germà d’un altre és com un èxode, una reconciliació. Les «obres de misericòrdia» són l’ocasió que se’ns brinda durant la peregrinació de la nostra vidaper a ser «misericordiosos com el Pare», és a dir, justos i caritatius per a estar en comunió els uns amb els altres.

LA MISERICÒRDIA QUE VA MÉS ENLLÀ DE LA JUSTÍCIA: EL PERDÓ

La misericòrdia com a perdó de les ofenses és l’altra cara de l’amor fratern. Si la misericòrdia com a compromís construeix la fraternitat, el perdó mutu reconstrueix i consolida aquesta fraternitat. Evita que la divisió i el rancor que produeixen les ofenses paralitzin la comunitat.
            Què és la reconciliació cristiana? La reconciliació és el retorn a l’amistat o a la fraternitat entre persones, famílies, grups socials o països, cridats a ser germans que han trencat la fraternitat o aquesta amistat. La reconciliació és més gran que la “conciliació” (que és un acord, més o menys provisional, entre les parts): és la restauració de la fraternitat destruïda. Per això la reconciliació adquireix la forma d’un “retorn”, d’una reconstrucció, d’un retrobament: “Aniré a trobar el meu pare...” (Lc 15,18). “I se n’anà a trobar el seu pare” (Lc 15,20). En aquesta paràbola, el fill pròdig mira de tornar a la casa del pare.
            La celebració del sagrament de la reconciliació és el lloc on la conversió a Déu i la reconciliació amb ell i amb els altres es converteix en un esdeveniment real en les nostres vides. Allí, realment i sacramentalment, ens penedim de les faltes comeses i rebem la presència de Déu, que ens espera per rebre la nostra conversió i ens dóna la seva gràcia d’amor i misericòrdia.
            En la celebració d’aquest sagrament, la trobada vivificant amb Crist pren la forma del perdó i de la misericòrdia. És veritat que som invitats a penedir-nos i a demanar perdó, fora del sagrament de la reconciliació. Però aquests penediments són com una preparació per al gran trobament sacramental amb Aquell qui és la font de tota misericòrdia: Jesucrist. Al mateix temps, el nostre penediment i la nostra conversió són confirmats per la gràcia del sagrament i adquireixen així una dimensió eclesial, és a dir, per al bé de tot el Cos de Crist, de tota l’Església.
            En conclusió, la nostra autèntica participació en el sagrament de la reconciliació ens introdueix en una autèntica experiència de l’Esperit Sant, que ens identifica amb la mort de Crist, cosa que significa morir als nostres propis pecats, a les seves arrels, a les tendències profundes del mal que hi ha en nosaltres i que tan sols l’Esperit pot arrencar.
            La celebració d’aquest sagrament és un començar de nou perpetu, un enfortiment del nostre esperit per a anar més enllà de les nostres febleses i temptacions. És una experiència que ens fa trobar amb el rostre misericordiós de Crist.

II – LURDES, EL PELEGRINATGE DE LA MISERICÒRDIA

LA PORTA DE LA MISERICÒRDIA

“El pelegrinatge és un signe peculiar en l’Any Sant, perquè és imatge del camí que cada persona realitza en la seva existència. La vida és una peregrinació i l’ésser humà és viator (caminant), un pelegrí que recorre el seu camí fins a assolir la meta anhelada. També per a arribar a la Porta Santa a Roma o en qualsevol altre lloc, cadascú haurà de realitzar, segons les seves pròpies forces, un pelegrinatge. Això serà un signe del fet que també la misericòrdia és una meta per assolir i que requereix compromís i sacrifici. El pelegrinatge, llavors, ha de ser estímul per a la conversió: travessant la Porta Santa ens deixarem abraçar per la misericòrdia de Déu i ens comprometrem a ser misericordiosos amb els altres com el Pare ho és amb nosaltres”(Papa Francesc, Misericordiae vultus, núm. 14).
            En aquest Any Jubilar, el nostre pelegrinatge, personal o comunitari, oferirà l’ocasió de passar per la Porta de la Misericòrdia, que estarà situada a l’entrada Sant Miquel. Aquesta porta estarà en comunicació directa amb el Calvari Bretó i allí podrem contemplar Jesús crucificat, mort per nosaltres i porta de la misericòrdia. Al mateix temps contemplarem la Verge Maria, mare del crucificat, al peu de la creu.
            Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill.» Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare.» I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva” (Jn 19,25-27).

            “Aquí tens el teu fill”: aquestes paraules pronunciades per Jesús no són una simple recomanació que fa a la seva mare; són una manera de posar en evidència una nova forma de ser engendrat en la maternitat de Maria.
            “El deixeble que ell estimava” és el que Jesús estima amb un amor predilecte, l’amor que ocupa el primer lloc en la relació: “No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre” (Jn 15,16). Es tracta també d’un amor que fa de l’altre un “deixeble”, un “amic”, és l’amor que “perfecciona” (fa perfecte): “Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor” (Jn 15,10). I el fruit d’aquest amor és la joia perfecta: “Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa” (Jn 15,11).
            L’expressió «el deixeble que Jesús estimava» no és tant la indicació d’un amor de predilecció per un deixeble en particular, com una explicació que aspira a situar el deixeble com a tal en l’esfera de l’amor i la misericòrdia. L’expressió té un valor simbòlic i designa tots els creients. És el creient el qui és confiat a Maria i el qui la rep com a Mare. És el pelegrí el qui és confiat a Maria.
            En aquest sentit és com cal entendre: «I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva» (Jn 19,27). Això de «a casa seva» no indica solament la casa, sinó també els béns propis que li pertanyen com a deixeble: el vincle de fe que l’uneix a Crist i que s’expressa en la pràctica del manament d’amor. En aquest espai espiritual és on el deixeble rep Maria com a mare. És en aquest espai espiritual on la Bernadeta i els pelegrins de tots els temps acullen la presència de Maria com a mare.
            Maria, mare de misericòrdia, està sempre present en la vida del creient al servei de l’aliança entre el seu Fill i els seus deixebles. I aquesta aliança té un nom: la misericòrdia.
            L’11 de febrer de 1858 la Bernadeta rep la gràcia de «fer bé el senyal de la creu»: “Volia fer el senyal de la creu, però vaig ser incapaç de posar la mà al front, fins que la Senyora va fer el senyal de la creu, i llavors jo també el vaig poder fer.”
            Per a «fer bé el senyal de la creu» en tingué prou amb mirar la Senyora i fer-lo com el va fer ella. Nombrosos testimonis ens diuen que amb aquest gest senzill, fer bé el senyal de la creu, semblava que ella entrava en una realitat diferent. Aquesta altra realitat és la que el Senyor ens proposa en l’Evangeli: passar del pecat a la gràcia, de l’egoisme a la compartició, de la divisió a la comunió, de l’aïllament al trobament, de la tristesa a l’alegria, de l’odi al perdó, etc.
            Passant per la porta de la Misericòrdia som convidats, amb Maria i la Bernadeta, a fer el senyal de la creu per tal de mostrar d’aquesta manera la nostra decisió d’entrar en la realitat de la gràcia de la misericòrdia per a nosaltres i per a tothom amb qui ens trobem.

LA GRUTA

La Gruta de Lurdes és el lloc on Bernadeta Soubirous va veure divuit vegades la Verge Maria, Mare de Déu, entre l’11 de febrer i el 16 de juliol de 1858.
            El trobament entre aquestes dues persones va tenir lloc amb vista a un tercer trobament, el de Crist. De fet, durant totes les aparicions, la Verge es presenta sempre com la qui es posa al servei de la Bernadeta per fer-l’hi descobrir a poc a poc per mitjà d’una catequesi i una pedagogia extraordinària, en presència de la font al fons de la gruta. La font que la Bernadeta va descobrir durant la novena aparició és el símbol de tot el missatge que Maria confia a la Bernadeta. Aquesta font simbolitza la persona mateixa de Crist. Quan la Senyora diu a la Bernadeta: «Aneu a beure i a rentar-vos a la font», és una invitació que li fa perquè entri en el misteri de la vida del seu Fill. No n’hi ha prou de descobrir la font (Crist); cal beure’n i rentar-s’hi. Això vol dir alimentar-se amb la Paraula de Déu i deixar-se transformar per la seva presència sacramental en la Reconciliació i l’Eucaristia.
            La Gruta és també el lloc del silenci i de l’oració necessària per a dialogar amb el Senyor.
            La Gruta és també el lloc d’un començament, d’una arrencada, d’una partença, d’una novetat; la Gruta és un lloc de trobament, on l’home i la dona es descobreixen formosos als ulls de Déu, amables als ulls dels altres.
            A la Gruta de Lurdes hi neixen amors i amistats per a tota una vida i són molts els qui escolten la crida i reben la gràcia de consagrar la seva existència al Senyor i als germans.
            Davant la Gruta descobrim la presència maternal de Maria i tenim l’experiència d’aquest rostre maternal de l’Església, per la qual cosa la Gruta és un lloc d’acolliment, d’escolta, de comprensió, d’obertura a l’altre, lloc de preferir l’altre per damunt de si mateix, expressat pel do i el servei als altres.
            La Gruta és el reflex de la humanitat nova, d’una nova creació.
            La Gruta és la bellesa de la Immaculada Concepció, el meravellós trobament entre la Santíssima Verge i la Bernadeta, i la gràcia que se segueix de tot això ha marcat per sempre aquests llocs.
            La Gruta és un lloc que acull la nostra humanitat tal com és, amb les seves alegries i les seves penes, les seves ferides, les seves frustracions, els seus fracassos i els seus triomfs. I, al mateix temps, és un lloc on tenim l’experiència de la irrupció de Déu en la persona de Maria. Com diu l’apòstol sant Pau, «on abundà el pecat, sobreabundà la gràcia» (Rm 5,20).
            La Gruta és per això el lloc de totes les misericòrdies.

LES PISCINES I LES FONTS

A la Gruta de Lurdes, Maria va introduirla Bernadeta en l’Evangeli. La catequesi de Maria arriba a la Bernadeta en el que ella és: la seva condició humana marcada pel pecat. Al mateix temps, la toca en la seva realitat, la seva pobresa, la seva ignorància, la seva malaltia, la seva indigència.
            Durant les aparicions penitencials (de la vuitena a l’onzena), a petició de la Senyora, la Bernadeta va realitzar tres gestos: caminar de genolls i besar el terra de la Gruta, menjar algunes herbes i empastifar-se la cara amb el fang de la Gruta.
            Aquests gestos són bíblics, eminentment penitencials, que ens remeten als moments importants de la Passió del Fill de Déu.
            Caminar de genolls i besar el terra de la Gruta: és el gest de la humiliació del Fill de Déu, és el gest de l’Encarnació. “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist. Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu” (Fl 2,5-8).
            Menjar algunes herbes que creixien a l’interior de la Gruta. Les herbes amargues del llibre de l’Èxode ens parlen de l’anyell immolat amb què el hebreus demanen els favors de Déu: “El dia deu d’aquest mes preneu un anyell o un cabrit per família, un per cada casa... L’heu de guardar fins al dia catorze del mes, i tots els de la comunitat d’Israel el degollareu el capvespre d’aquell dia. Després preneu la sang i poseu-ne als dos muntants i a la llinda de les cases on us el menjareu. Mengeu-ne la carn aquella mateixa nit. L’heu de menjar rostida, amb pa sense llevat i amb herbes amargues” (Ex 12,3-8).
Les herbes amargues en la Bíblia signifiquen el pecat, allò que fa mal a l’home. I heus ací la Bernadeta, a imatge de l’Anyell de Déu, que menja aquestes herbes significant-nos que l’home ha estat alliberat del pecat pel sacrifici de l’Anyell de Déu, Jesucrist.
El fang que desfigura el rostre de la Bernadeta és la imatge del «servent pacient de Déu», de qui ens parla el profeta Isaïes (Is 52,14).
Aquests gestos realitzats per la Bernadeta, responent a la petició repetida de la Senyora, tenen com a finalitat fer-nos descobrir una altra realitat. Caminar de genolls i besar el terra són gestos d’humiliació i són també gestos de tendresa envers el terra de la Gruta. Els altres dos, menjar herbes i agafar fang, expressen el desig de netejar aquest terra. Cal passar per aquesta purificació perquè pugui aparèixer el que hi ha amagat i que és el veritable tresor: la font. Cal estimar l’home, fill de Déu, que és pecador, per a alliberar-lo del pecat, perquè pugui descobrir en el seu cor la font d’amor i de caritat, ja que l’home ha estat creat a imatge i semblança de Déu: «Aneu a beure i a rentar-vos a la font», va dir Maria a la Bernadeta el 25 de febrer durant la novena aparició.
En la contemplació del Fill de l’Home desfigurat, coronat d’espines, ensangonat, hi contemplem l’aspecte tràgic de la història humana. Però, simultàniament, en el Fill de l’Home es manifesta l’amor de Déu envers la humanitat: “Un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua” (Jn 19,34).
Fent el gest de beure i rentar-nos expressem la necessitat d’aquesta purificació dels nostres sentiments i paraules perquè puguem comunicar-nos amb els nostres germans, no a un nivell superficial, sinó al nivell de la font de la caritat que dormita en nosaltres. Igual que en la Samaritana, la nostra conversió és possible segons les paraules de Crist: “L’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna” (Jn 4,14).
Passant per les piscines i fent el gest de l’aigua, els pelegrins volen significar el desig de ser purificats per la gràcia de Déu i, al mateix temps, expressar el desig de fer brollar del fons del cor la caritat, que ja hi existeix, per a comunicar-la als altres. En conclusió, som invitats a donar-nos beguda els uns als altres, cosa que vol dir donar a l’altre el millor de nosaltres mateixos. Tinc set de la misericòrdia del meu germà, i el meu germà té set de la misericòrdia del meu cor. L’espòs ha de poder beure i rentar-se en el cor misericordiós de la seva esposa, i viceversa. La família és cridada a comunicar-se en el fons de la misericòrdia.

LA CAPELLADE LA RECONCILIACIÓ

L’11 de febrer de 1858 la Bernadeta, afectada ja per l’asma, la desnutrició i la fam, s’acosta a una gruta humida i fosca buscant llenya i ossos. I en aquest moment, després d’haver escoltat com «una ràfega de vent», gira l’esguard cap a la Gruta i veu una Senyora vestida de blanc i envoltada d’un halo de llum que es reflecteix a la seva cara, la qual es converteix així en el signe de la llum.
            Maria reflecteixla llum d’Aquell qui és la llum, Crist.
            I si la Bernadeta reflecteix aquesta llum a la seva cara és perquè el seu cor és il·luminat per aquesta llum. Al mateix temps, aquesta llum li mostra les tenebres del seu cor. Per això la noia, el dissabte següent, va a buscar el P. Pomian per confiar-li l’extraordinària experiència que acaba de viure i confessar-se per primera vegada en la seva vida. Trobament amb el sacerdot molt significatiu perquè ens suggereix que aquesta mateixa llum que veu a la Gruta es troba en el sagrament de la reconciliació i de l’Eucaristia, en la vida sacramental i en la vida dins l’Església. «Crist és la llum dels pobles. Per això aquest sacrosant Sínode, reunit en l’Esperit Sant, desitja ardentment il·luminar tots els homes, anunciant l’Evangeli a tota criatura amb la claredat de Crist, que resplendeix sobre la faç de l’Església» (Concili Vaticà II, Lumen gentium, núm. 1).
            Al davant del Centre d’Acolliment Notre-Dame, lloc de trobada de les persones malaltes i dels hospitalaris, a l’altra banda del riu Gave, es troba la Capella de la Reconciliació. És a l’antic emplaçament de l’Asil Notre-Dame. És un bonic símbol: Déu vol la guarició total de l’home. Malaltia i pecat han de ser ben diferenciats; Jesús és molt clar en aquest punt. Però l’ésser humà sofreix pel fet d’estar dividit. Aspira a la reconciliació: amb ell mateix, amb els altres, amb el món que l’envolta i també amb Déu, el seu Creador i Salvador.
            La Capella de la Reconciliació és la més bonica de totes les capelles del santuari, no per la seva bellesa material sinó per la bellesa del que es viu a l’interior d’aquest edifici. Un penitent, animat pel seu desig de conversió, pel perdó demanat i rebut, i alhora el sacerdot, ministre de la misericòrdia, tornen a dir de manera concreta el «Sí» de l’aliança de misericòrdia que Déu fa amb tota la humanitat.

ELS CENTRES D’ACOLLIMENT DE MALALTS: NOTRE-DAME, SAINT FRAI I SALUS INFIRMORUM

«Els Centres d’Acolliment de Malalts no serien més que estructures col·lectives semblants a tantes d’altres si no hi hagués les Hospitalitats, aquestes desenes de milers de voluntaris que, cada any, dediquen el seu temps i gasten els seus diners per acompanyar o acollir a Lurdes les persones malaltes o discapacitades.
            »Lurdes és un lloc on moltes persones poden viure la paràbola del Bon Samarità. El Samarità es va aturar, quan potser tenia pressa. No reculà davant les ferides de l’home mig mort. També els hospitalaris aturen la marxa de les seves ocupacions i del seu oci i accepten de mirar aquells que la nostra manera actual de viure relega sovint a llocs a part.
            »El Samarità s’alegra de trobar un alberg on pot dur amb tota seguretat el ferit a la vora del camí. El confia a un altre, sense desentendre-se’n, ja que tornarà i pagarà el que falti. És un bon exemple per als hospitalaris: el malalt no els pertany.
            »Això no seria Lurdes si haguéssim construït bonics centres per a malalts, amb un personal qualificat, però sense la gratuïtat de la presència dels voluntaris. Seria una llàstima per a les persones acollides, però igualment per als voluntaris, ja que servir és un camí de descobriments, un camí de fe en el Servidor. És estupend que hi hagi tants joves que vulguin exercir aquest servei» (Mons. Jacques Perrier, L’Evangeli de Lurdes).

P. Horacio Brito,
Missioner de la Immaculada Concepció de Lurdes,
Capellà

Pregària del Jubileu


Senyor Jesucrist,
vós ens heu ensenyat a ser misericordiosos com el Pare del cel, i ens heu dit que el qui us veu a vós, el veu també a ell. Mostreu-nos el vostre rostre i obtindrem la salvació.
            La vostra mirada plena d’amor va alliberar Zaqueu i Mateu de l’esclavitud del diner; l’adúltera i la Magdalena de buscar la felicitat solament en una criatura; va fer plorar Pere després de la traïció, i assegurà el paradís al lladre penedit. Feu que cada un de nosaltres escolti com a pròpia la paraula que diguéreu a la samaritana: Si coneguessis el do de Déu!
            Vós sou el rostre visible del Pare invisible, del Déu que manifesta la seva omnipotència sobretot amb el perdó i la misericòrdia: feu que, en el món, l’Església sigui el rostre visible de vós, el seu Senyor, ressuscitat i gloriós.
            Vós heu volgut que també els vostres ministres fossin revestits de feblesa perquè sentin sincera compassió pels qui es troben en la ignorància o en l’error: feu que el qui s’acosti a un d’ells se senti esperat, estimat i perdonat per Déu.
            Envieu el vostre Esperit i consagreu-nos a tots amb la seva unció, perquè el Jubileu de la Misericòrdia sigui un any de gràcia del Senyor i la vostra Església pugui, amb renovat entusiasme, portar la Bona Nova als pobres, proclamar la llibertat als presos i oprimits i restituir la vista als cecs.
            Us ho demanem per intercessió de Maria, Mare de la Misericòrdia, a vós que viviu i regneu amb el Pare i l’Esperit Sant pels segles dels segles.
            Amén.

Papa FRANCESC
Traducció al català: Mn. Josep Ruaix i Vinyet
L'ÚLTIMA ABRAÇADA

Un taxista rep una trucada per anar a recollir algú.
Surt una iaia amb un carret de rodes amb una maleta i una bossa, li dóna un paperet amb una adreça, però li demana que no hi vagi directament, abans li agradaria fer una volta per la ciutat, ja que serà la darrera vegada que podrà reviure els seus records, ja no té ningú més, el seu marit va morir i a ella no li queda gaire temps de vida.
 El taxista baixa el taquímetre i decideix fer una volta. La iaia amb llàgrimes als ulls va fent comentaris dels llocs on passen. En aquest parc vaig conèixer el meu marit i ens vam enamorar, en aquest edifici vaig treballar molts anys, i així...
 Per fi la iaia diu al taxista que ja n'hi ha prou. Arriben davant una residència, truca a la porta i surten dues infermeres amb una cadira de rodes, l'estaven esperant.
 La iaia obre el moneder i demana al taxista que li deu. El taxista li diu que res, que és un regal i li fa una forta abraçada, potser la darrera.
 S'acomiaden els dos amb llàgrimes als ulls. El taxista es pegunta: Si en lloc d'haver-me trobat a mi, hagués trobat un taxista malhumorat o poca solta, quin darrer record per aquesta iaia.

ES VA SENTIR TRIST I FELIÇ ALHORA
.
Comunitats cristianes que llangueixen per estar desconnectades de Jesús
Per això es fa una afirmació carregada d’intensitat: «les sarments,
si no estan en el cep, no poden donar fruit»: la vida dels deixebles és estèril «si no romanen» en Jesús.
Les seves paraules són categòriques «Sense mi no podeu fer res». No se’ns està desvetllant aquí la veritable arrel de la crisi del nostre
cristianisme, el factor intern que esquerda els seus fonaments com
cap altre?
Fragment Jose A. Pagola
Reflexió: per la pregària 
En la darrera època de Salomó, quan va caure en els plaers mundans i va deixar una vida
justa, quan només pensava en la seva grandesa i no en el poble, alguns crítics
d’aquell temps, es veu que aixecaven les seves veus dient:
—Voleu dir que val la pena tanta ostentació, tant d’or, tants esclaus treballant per fer
aquest temple? No seria millor que es replantegés la seva política? Voleu dir que a
Déu li agrada això?
Al final, el temple va ser destruït i el poble israelita fet esclau. Des de llavors, aquest
poble, ha vagat anys i panys amb més o menys fortuna lluitant per un petit tros de
terra on tanta sang s’hi segueix vessant.
En la Bíblia hi trobem aquests fets i sembla que n’hauríem d’aprendre la lliçó. Però, no hi
ha manera d’aprendre res? Ara, en la nostra Europa benestant, li pot passar el mateix que
amb la supèrbia de Salomó. Serà premonitòria aquesta frase de l’historiador britànic Arnold
Joseph Toynbee “les civilitzacions no moren assassinades, sinó que se suïciden”?