Una rosella va néixer enmig d’un camp de blat immens.
Quan era només una llavor, sempre havia somiat en ser una molt flor especial. Volia ser diferent, única, sense cap semblança amb les altres flors.
Quan la petita poncella es va obrir, la flor va poder veure el cel blau, el blat daurat i moltes flors vermelles molt boniques, però totes iguals.
En arribar les pluges, es va formar un petit toll d’aigua just al costat de la rosella. La flor s’hi va poder emmirallar i va quedar tota desconsolada en comprovar que no era gens diferent de les altres. Era igual, ben igual que totes les altres.
Va intentar abaixar el cap o girar-lo cap un costat tot pensant que, potser així, semblaria diferent. Però s’hi sentia molt incòmoda. I, en tornar a la seva posició normal, seguia sent igual a les altres.
Un dia, una marieta que vivia en aquell camp es va enfilar per la seva tija. Quan va arribar als pètals, de sobte, va començar a bufar el vent i a ploure. La rosella es va adonar que la marieta tremolava de fred i, tancant els pètals, la va abrigar fins que va deixar de ploure.
Quan va tornar a lluir el sol, la marieta li va donar les gràcies i es va acomiadar, tot prometent-li que l’endemà tornaria a visitar-la.
- Serà molt difícil que em puguis trobar. Com em podràs reconèixer entre tantes flors iguals?
- Et reconeixeré de seguida. Per a mi, tu ets diferent de totes les altres. Tu m’has protegit de la pluja. Tu ets la meva amiga i no et puc confondre amb cap altra flor.
La rosella continuava tenint-ne els seus dubtes però l’endemà la marieta va tornar i també ho ve fer els dies següents.
